Processos i voluntats
El coneixement
de l’idioma ha patit una reculada aparatosa
En
les meues últimes visites a la ciutat de Sueca, em va sorprendre positivament
sentir, una vegada i una altra, que la llengua que s’usava en les converses del
carrer era, molt majoritàriament, el valencià. És una impressió que no tinc a
Alzira, per exemple, o almenys no tant; ni tan sols la tinc quan passege per
pobles de demografia inferior a la de Sueca, com el meu, sense anar més lluny.
Quan jo era menut, a Oliva tothom parlava valencià, i quan dic tothom vull dir
tothom: des dels ricots del poble als jornalers ocasionals, passant pels
números de la guàrdia civil, que provenien de la Marina. Ara mateix, en canvi,
em resultaria difícil -o millor dit, incòmode- dir quin és l’idioma que se sent
més als carrers del meu poble. Aquesta bona impressió suecana podria ser casual
(al capdavall, un servidor no deixa de ser un passavolant curiós), però no ho
crec.
Alguna volta he fantasiejat amb la idea que el fet
que un personatge tan compromés amb la defensa de la llengua i la cultura dels
valencians com Joan Fuster es passara la vida a Sueca hi poguera tindre res a
veure. Dit així, sembla improbable. En tot cas, si ens cenyim a la vida
literària, és curiós que, abans de Fuster, la de Sueca fóra molt diminuta. Per
contra, després d’ell, aquesta vila de la Ribera ha donat un bon grapat
d’escriptors, alguns d’ells ben valuosos. És casual també això? Si l’exemple de
Fuster ha pogut influir en la vocació literària d’uns quants suecans, també
hauria pogut influir, d’una manera més discreta i més àmplia, en l’actitud
lingüística d’alguns dels seus veïns (i aquests en la d’uns altres). Fa uns
pocs anys, era dogma afirmar que la història no la modelaven directament els
hòmens, sinó forces i processos dels quals la gent no sempre era conscient. Però conscients o no, aquestes forces i aquests
processos també els impulsen hòmens (i dones, per descomptat), i venim a parar
al mateix. Tant el procés de recuperació com el de desaparició
del valencià són fruits d’accions i omisssions, i, en últim terme, de
voluntats. A Sueca, de moment, sembla que se sosté la voluntat de mantindre la
llengua que els valencians hem parlat sempre; en uns altres llocs, la cosa no
està tan clara. Per què?
Fa unes setmanes, es feia públic l’Informecat del
2014 sobre la salut de la llengua catalana en els diversos territoris en què es
parla. A Catalunya, els resultats eren molt positius. La quantitat de gent que
no entén el català és ínfima i la que sap parlar-lo no para de créixer. El 95 %
de la població de menys de 20 anys sap parlar català amb fluïdesa. Per tant, es
pot dir que té el futur immediat assegurat. Al País Valencià, els resultats
eren molt més depriments. El coneixement de l’idioma ha patit una reculada
aparatosa. El 1992, el sabia parlar el 61 % de la gent; el 2005, havia davallat
al 52 % i, el 2010, al 48%. És a dir, que la majoria dels valencians ja no
saben parlar valencià, i un 32 % ni tan sols l’entén. Les dades de coneixement
i ús entre la joventut valenciana podrien fer tremolar. De fet, entre totes les
comunitats autònomes amb llengua pròpia, la valenciana és la que ha patit, amb
diferència, una reculada més severa del seu coneixement. El que està passant,
ara mateix, és que allò que ens defineix com a valencians i ens relliga
històricament des de fa segles, la llengua, està desapareixent davant dels
nostres ulls a tota marxa. Primer va ser a les grans ciutats; ara és pertot
arreu. Si tenim en compte que fa només 40 anys la situació social de la llengua
era molt pareguda a Catalunya i al País Valencià, per què ens està passant això
exclusivament a nosaltres és una pregunta que s’imposa.
Els sociolingüistes sempre han dit que només l’ús
social de la llengua la manté, i cal reconéixer que la societat valenciana, en
conjunt, ha demostrat poc interés per preservar-la. Molts l’han vista, en el
fons, com una inutilitat o un destorb i l’han abandonada pel senzill expedient
de no ensenyar-la als fills (però això també passava a Catalunya, fins que va
deixar de passar). La defensa de l’idioma ha quedat reduïda a la tribu exigua i
dividida dels valencianistes, que han fet el que han pogut, però no prou. Els
valencians havíem d’estar orgullosos de la nostra llengua; havíem de parlar-la
sense problemes ni complexos a casa i al carrer, al treball, en les agrupacions
d’oci i en les reunions de veïns. Si hi ha tanta gent entre nosaltres que ni
tan sols entén el valencià, és perquè no l’escolten mai. I així, l’idioma que
fa un segle parlava la pràctica totalitat dels valencians (llevat dels de les
comarques on no s’ha parlat mai) acabarà per ser exòtic a tot el país, amb la
possible excepció de Sueca. A l’hora d’establir les causes d’aquest tràgic
panorama, la defecció social és innegable.
Però seria abusiu fer exclusivament responsable a
la societat d’aquesta amarga situació. Si alguna cosa posa en relleu la
comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a
l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són
decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a
gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la
transició. Ara s’ha desbocat de nou. I fets com que perillen 151 línies en
valencià no contribuiran a frenar-lo. Per molt que els seus dirigents
s’òmpliguen el pap amb declaracions (en castellà) de valenciania, és obvi que
el PP local ha fet prou i massa per reduir la llengua dels valencians a un
fenomen residual o extint. No es tracta d’indiferència o de passivitat; es tracta
de voluntat i d’acció; d’acció continuada i efectiva, duta a terme per una gent
els pares o els avis de la qual parlaven en valencià. És el més depriment de tot plegat. Em pense que
necessitarem molts savis de Sueca, i molt actius, per a contrarestar-ho, això.
Nova exposició: “Mirades
i veus del català”
EXPOSICIÓ — PER ESPAIAVINYO EL 17 SETEMBRE 2013 10:56
La diversitat cultural de les persones que parlen la llengua catalana al nostre país va en augment. El català és i es percep com un projecte compartit per tota la ciutadania, i cada vegada és més evident la contribució de la població immigrada a l’hora de consolidar la nostra llengua com una vivència comuna.
“Mirades i veus del català” és una exposició que té com uns dels principals objectius
desfer tòpics i estereotips referits a les persones immigrades i l’aprenentatge
del català com a llengua comuna. Alhora vol fer visible la diversitat de
parlants d’altres llengües a Catalunya, posant
en valor les aportacions de les seves llengües i cultures a la societat
catalana i la riquesa que això suposa per al nostre país.
Lloc de realització: Espai Avinyó – Llengua i Cultura (c.
d’Avinyó, 52)
Inauguració: 26 de setembre, a les 18.30 h
Durada: de setembre a desembre
Inauguració: 26 de setembre, a les 18.30 h
Durada: de setembre a desembre
El coneixement de la llengua catalana depèn de l'ús a l'escola
És una conclusió dels estudis sobre immersió
El model esdevé encara més important amb la nova
immigració
L'escola permet a l'alumnat d'origen estranger
accedir al coneixement de la llengua catalana Foto: MIQUEL ANGLARILL /
ARXIU.
Els
estudis que en els últims trenta anys s'han fet sobre els efectes de la
immersió lingüística a Catalunya coincideixen a afirmar que el coneixement i,
per tant, la pervivència de la llengua catalana depèn de la seva presència en
el context escolar. Cap dels informes analitzats conclou que s'hagi arribat a
la normalització del català. Al contrari, la nova onada d'immigració fa més
necessària que mai la immersió lingüística perquè, si no, el català seria “una
llengua desconeguda” per als nouvinguts, segons va destacar el catedràtic
Ignasi Vila, en unes jornades organitzades recentment.
En un
estudi realitzat pel mateix Vila, juntament amb Carina Siqués i Teresa Roig, es
comparen els models educatius català, valencià i balear, i es conclou que
únicament a Catalunya hi ha un coneixement equilibrat entre català i castellà
per part del conjunt de l'alumnat. A la resta, està desequilibrat a favor del
castellà.
Abans que
a Catalunya l'escolarització fos en català, el desequilibri també afavoria el
castellà. Així, durant el curs 1993/1994 (l'últim en què es feien classes en
castellà), la diferència de coneixement entre les dues llengües per als alumnes
que no feien immersió era de 26 punts a favor del castellà.
La immersió no perjudica el domini del castellà
Els resultats de les
proves d'avaluació dels estudiants catalans superen la mitjana estatal
Els alumnes
castellanoparlants obtenen bones notes en les assignatures que s'imparteixen en
català
El coneixement del català i el castellà en
l'ensenyament obligatori
La immersió lingüística en català no perjudica el domini del castellà. Tampoc és un fre per als estudiants
castellanoparlants a l'hora d'adquirir els coneixements en la resta
d'assignatures. Dos mites recurrents que esgrimeixen els col·lectius contraris
al model educatiu català i que rebaten els resultats de les proves d'avaluació
i les investigacions dels experts.
En el
rànquing de comprensió lectora de l'últim informe PISA, del 2010, Catalunya se
situava per sobre de la mitjana de l'Estat. A més, el resultat obtingut per
l'alumnat català de 15 anys, un total de 498 punts, només el superaven els
estudiants de Madrid i Castella i Lleó. La resta de territoris estatals
obtenien pitjor puntuació.
La prova
estatal que avalua la competència en comunicació lingüística a segon d'ESO va
tornar a situar aquest 2011 Catalunya per sobre de la mitjana estatal. Els
alumnes catalans van superar els de les Balears i el País Valencià, on
l'escolarització en català és minoritària.
Un altre
indicador de l'ensenyament a secundària que mostra l'equilibri entre català i
castellà és el percentatge de superació de les dues matèries. Als tres primers
cursos, vuit de cada deu estudiants d'ESO van superar el català i el castellà
en un percentatge igualadíssim.
A
primària, l'avaluació de les competències bàsiques de l'alumnat de sisè
realitzada el 2011 va evidenciar, novament, que el coneixement de les dues
llengües és similar amb un lleugeríssim avantatge, de només 3,6 punts, favor de
la catalana.
Un altre
dels cavalls de batalla dels col·lectius que reneguen de la immersió
lingüística és que perjudica els alumnes castellanoparlants a l'hora d'adquirir
coneixements, ja que no poden seguir les classes de matemàtiques o ciències
socials en llengua materna. Els resultats també desmunten aquest mite.
El curs
1993/1994, l'últim en què es van impartir classes en castellà com a llengua
vehicular, es van analitzar vuit apartats d'àrees matemàtiques entre
castellanoparlants que ja formaven part d'un programa d'immersió i entre els
que continuaven estudiant en castellà. En tots els coneixements, des de la geometria fins a l'àlgebra,
l'alumnat que formava part d'un centre amb immersió obtenia millors resultats.
Avui, les
avaluacions de comprensió matemàtica i científica de l'informe PISA també
situen Catalunya per sobre de la mitjana estatal i de comunitats autònomes on
tot l'alumnat està escolaritzat en castellà. Amb 496 punts, els estudiants
catalans van superar en matemàtiques els de Cantàbria o Astúries. En ciències
es van situar per davant de bascos i murcians, entre d'altres.
En aquest
sentit, diferents estudis que van més enllà de la immersió a Catalunya
demostren que l'alumnat bilingüe obté millors resultats educatius que els que
únicament dominen una llengua
No hay comentarios:
Publicar un comentario