Teoria

Contacte de llengües

Bilingüisme diglòssia i substitució lingüística:

repercussions en l’àmbit escolar

El llenguatge esta composat per elements interns, els quals fan referència als mecanismes de funcionament d’una llengua i per elements externs, que fan referència al ús de la llengua.

Dins dels elements interns hi trobem:

L’estructura lingüística: és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua: fonètica, fonologia, lèxic.. Podríem dir per tant que estudia l’essència de la llengua, a més de ser l’objecte d’estudi de l’antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i de la moderna.

I dins dels elements externs trobem:

L’ús lingüístic: és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment. Són per tant les relacions que hi ha entre llengua i societat i estudia les condicions d’existència d’una llengua.

La sociolingüística: és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. A més, analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix. Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de comunicació.

Monolingüisme: és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat.

Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents estats. No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial. Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l’excepció i la norma general és el plurilingüisme.

El contacte de llengües contacte va ser difós l’any 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats. D’una banda, el coneixement d’altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. D’altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d’un mateix estat convisquen diverses llengües.

Monolingüisme individual: té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

Monolingüisme social: es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Llengües minoritàries: tenen un nombre reduït de parlants.

Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de trocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi. No existeix un paral.lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada.

Bilingüisme:  són aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. El bilingüisme és un concepte polisémic i per tant s’ha entés com la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en realitat.

Diferents classes de bilingüisme

Bilingüisme individual: capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.

Comprovem que es parla de bilingüisme en casos distints com:

-Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu ( l’entén i també la parla).

-Segons el grau de domini de les llengües: simètric, si totes es coneixen igual o asimètric, si alguna es domina més que les altres.

-Segons la motivació psicològica:  instrumental ( per motius laborals o econòmics) i integratiu.

Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers que formen grups socials. S’usen dues llengües ( una pròpia i una altra pròpia d’un altre grup) que alternen  segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.

Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua. És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva ( inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua). El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon cap societat coneguda.

Sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denuncia el que ells anomenen mite del bilingüisme, ja que si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s’han vist abocades a ser-ho. Per tant el discurs bilingüista legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüistica.

Bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Aquest bilingüisme l’estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.

El terme bilingüisme queda reduït a una situació en què s’usen dues llengües . Per això els socioclingüistes han introduït altres conceptes més específics: diglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució.

Diglòssia: el concepte de diglòssia, de Ferguson ( 1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua ( varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i el de grec, llengües que, com és sabut, han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral.

En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d’una llengua. Una distribució en que el àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida. Aquesta distribució funcional d’àmbits d’ús formals i d’àmbits d’ús informals s’expressa per mitjà del conegut esquema:

Usos            Varietat A               Varietat b

Formal              X--

Informal                                              --X

Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori.

Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’laltra (B), els àmbits informals.

Mitjançant aquesta concepció de la disglòssia Fishman descriu diferents situacions tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

• Disglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats, els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.
• Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.
•             Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.
• Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües o estats monolingües.

En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael L,Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia

1r.La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües, però en la nostra varietat lingüística observem que la llengua A , també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.

2n. La diglòssia es manifesta com una situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3r. Molts consideraren que l’arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s’observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s’arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.

Substitució lingüística

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total  i  d’ús d’una altra pròpia d’un territori. El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera o bé el procés contrari: la normalització. Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb etapes:

• Etapa inicial: Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat.
• 1a. Procés de bilingüització: és la etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades...són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
• 2a.Procès de monolingïtzació en la llengua dominant: A poc a poc es va abandonant la llengua dominada ( llengua B) i és suplantada per la llengua A. Es presenten diversos problemes:

-          Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

-          Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seu àmbits d’ús i la dominant els amplia.

-          Creació dels prejudicis lingüístics: són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua.

-          Bilingüisme unidireccional: la llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient.

Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral.lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit.

Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.

Interferència lingüística

Canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una segona llengua. En  situacions de substitució lingüística la interferència l’exerceeix la llengua dominant i pot arribar a defigurar totalment la llengua dominada.

• Interferència fònica: la introducció del fonema X del castellà i la no distinció entre essa sorda i sonora.
• Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua.
• Interferència morfosintàctica: s’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant.

Weinreich (1953) va plantejar l’existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística.

• Prestigi o valor social de la llengua.
• Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
• Dimensions del grup bilingüe i homogeïtat o diferenciació sociocultural.

Normalització lingüística

És un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lliutar contra la seva desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readpatar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
• Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials i segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit. La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics...

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

·         La normativització ( codificació de la llengua)

·         La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

Política lingüística

És l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha dos tipus, per acció o per omissió.

• Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
• Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis...Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-se el procés de substitució.

Models

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

• El principi de personalitat: permet que un individu dispose dels seus drets

Lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

• El principi de territorialitat: només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial.

Historia social: Panorama històric del conflicte de llengües al país Valencià.

El procés de substitució lingüística( Decadència)

El terme de decadència fou cunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Reinaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

Causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística.

En la primera meitat del segle XVI, es donà un desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó. Pèrdua del poder polític.

L’expulsió del moriscos (XVI) fa que la ciutat de València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans. En el cas del País València, l’adopció de les reticències del castellà fou flagrant. Van entrar molts castellanismes en el lèxic. Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d’aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.

En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

Procés de substitució lingüística ( Renaixença)

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau. Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català. Llengua i Nació s’indentificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la disglòssia lingüística de la primera meitat del segle al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

En acabar el segle XIX, la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

• S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
• S’havia recuperat la literatura culta.
• Dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

La institució dels jocs florals, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època. La participació d’escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també a altres manifestacions de la cultura.

Normalització i Normativització

Com hem exposat en temes anteriors, existeix un fenomen anomenat substitució lingüística que es dona quan una llengua va desplaçant a poc a poc un altra fins fer-la desaparèixer. Aquesta situació sempre és negativa per a la llengua i per tant és necessari posar-li fre a partir de la normalització d’aquesta llengua.

Aquesta normalització de la que parlem té que tindre en compte els següents conceptes:

·         Voluntat política: Els governants veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que es una llengua, tenint així la voluntat per defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Però no tot es troba a la seua mà ja que els parlants també han de ser lleials amb la llengua, fent ús de les lleis i les normes.

·         Normativització: És treball dels filòlegs ja que elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua tindrà les qualitats necessàries per a poder difondre’s cap als àmbits d’ús cultes.

·         Estandarització: Establir un registre estàndard fa possible la difusió de la llengua de tal mode que tots els parlants s’hi veuen identificats.

·         Política lingüística: Un procés de normalització requereix aquesta política ja que el govern crearà una direcció general d’aquesta que faça una planificació lingüística.

El segle XX: Inici del procés de normativització

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors que afavoreixen la normativització: la llengua catalana ja presenta una tradició literària i un ampli recull d’estudis lingüístics, el Noucentrisme busca la normalitat lingüística per a la qual cosa necessitava una normativització de la llengua, i finalment el suport polític i l’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització per tal de codificar i normativitzar el català.

La tasca de Pompeu Fabra

Pompeu Fabra amb la seua tasca normativitzadora va tindre que oposar-se al domini ortogràfic existent que trobàvem del s. XIX i principis del s.XX. Ell amb els seus col·laboradors van redactar els següents documents:

·         Les Normes ortogràfiques de 1913: basades principalment en conceptes fonèticodialectals (fixar un fonema a una grafia) i etimològics ( solució ortogràfica adoptada pel llatí)

·         La Gramàtica:

·         Les Converses filològiques

·         El Diccionari general: Es va presentar al 1932 i s’utilitzà per depurar el vocabulari tan castellanitzat.

Una vegada promulgades, foren ràpidament acceptades i la premsa, les editorials i els escriptors, en la seua major part, acceptaren la nova ortografia.

Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatillanismes, i que depurava el català de barbarismes. Per tant tota la societat va adoptar les seues normes, que encara es fan servir avui en dia.

Les normes de castelló de 1932

La democràcia

Al 1978 s’aprova la Constitució Espanyola, document que presenta la nova situació política del país, la democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura a una monarquia parlamentaria de dret, i sobretot d’una visió unitària de tota Espanya a una divisió per comunitats autònomes.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques. Trobem així l’article 3 de la Constitució on diu que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, però reconeix la situació plurilingüe de Espanya i permet l’oficialitat de diferents llengües.

A més a més, l’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. El valencià tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians a tots els àmbits i, com que era patrimoni de tots, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

Degut a aquesta situació positiva pel que respecta el valencià es varen crear una sèrie de lleis per a garantitzar l’ús correcte de la llengua:

·         Llei de normalització lingüística (1983 a Catalunya)

·         Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983 a la Comunitat Valenciana)

·         Llei de normalització lingüística (1986 a les Illes Balears)

·         La Constitució d’Andorra (llengua catalana com a llengua oficial)

L’alfabetització

El curs de 1979/1980 comença amb una nova assignatura, el valencià. És així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià i a més significaria estudiar la seua llengua, enla varietat estàndard i culta, la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

Per tot això el 23 de novembre de 1983 s’aprova la llei d’ús i Ensenyament en valencià la qual, per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics , als mitjans de comunicació i a l’administració pública ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

Els mitjans de comunicació

La presència de la llengua als mitjans de comunicació . Un  projecte de normalització ha de parar atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans, es a dir, la televisió i en segon lloc la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral.

L’ensenyament

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. Per tant en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües, així que de manera que s’anirà aprenent de mode progressiu i s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-les després de la primària, de comprensió i expressió després de la secundaria i el domini d’ambdues llengües després del batxillerat.

El camí per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola s’anomena educació bilingüe i té tres vies:

·         Programa d’ensenyament en Valencià ( PEV) :El valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica per a valencianoparlants però en la secundaria s’aplica indistintament.

·         Programa d’inmersió lingüística (PIL): Pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, arriben a la secundària en un ensenyament en valencià

·         Programa d’incorporació progressiva ( PIP): A les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària amb l’àrea de coneixement del medi natural s’anirà introduint el valencià fins arribar a l’ESO que hauran de tindre al ¡menys dos assignatures en valencià.

El govern s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seues classes en valencià i així programar anualment plans de formació per a otorgar la capacitació lingüística.

Models d’educació plurilingüe

RESUM DE LES IMPLICACIONS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ

·         El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

·         L’aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

·         Han d’assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l’escolaritat obligatòria.

·         El sistema educatiu ha d’utilitzar el valencià com a llengua d’instrucció.

·         Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües que es troben als territoris de la Comunitat.

·         L’Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent en la llengua perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

Adquisició d’una segona llengua

Glossari

·         Input: es el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extraure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua.

·         Intake: Part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.

·         Ouput: Producte lingüístic elaborat per el aprenent

·         Interllengua: és una construcció que integra regles de L 1 de l’aprenent, regles de la llengua que se esta aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.